La ciència no inútil

THE HIGGS WAS THE TOP BREAKTHROUGH IN 2012.

As it does each year, the journal Science picked 10 breakthroughs to mark the advance of science in 2012.  In the 21 Dec 2012 issue, Editor-in-Chief Bruce Alberts reported that the Higgs boson had been chosen as the "Top Science Breakthrough in 2012."  There is no immediate application for the Higgs particle in sight, but it represents a huge advance in our understanding of why the universe came out the way it did.  Science seeks to trace the chain of cause-and-effect relationships back to a presumed first-cause. The Higgs boson is causally linked to the formation of the material universe. The discovery was made with CERN’s Large Hadron Collider at an operating budget of about $1 billion per year and the efforts of thousands of scientists.  By comparison the war in Afghanistan has so far cost the US $1.2 trillion and 2000 lives with no tangible benefits? 

Robert Park 

University of Maryland

Le hasard est l'esperit créatif de la nature.

Passejant per Ars Libris al centre d'Arts Santa Mònica fascinat per petites meravelles que sublimen el llibre i que ens remeten a la manualitat, a l'obra tangible, matèrica, al tacte, a l'olor, al so del llibre, com a objecte i no com mer suport d'informació, vaig topar-me'n amb un (llibre? objecte? obra d'art?) que contenia aquesta frase. Em va quedar gravada, la vaig apuntar a l'agenda, i de fet, tot apuntant-la ja l'estava buscant per internet, meravelles de la tecnologia de les comunicacions mòbils.

Qui podia haver-la dit? el mateix autor-artista? era una cita? Em sonava potser Jacques Monod, l'autor de "Le hasard et la nécessité", hi veia reminiscències de'n Erwin Scrhödinger al seu llibre "Qué es la vida?" publicats a mitjan del segle passat quan les ciències "dures" la física, la química fins i tot les matemàtiques després de la descoberta de l'ADN i de les bases bioquímiques de la vida, posaven una altra perspectiva a l'anàlisi del fenòmen vital. L'emergència de l'ordre que fascina i meravella, a partir del caos atzarós i imprevisible que la nova física, la quàntica, començava a endreçar.

Al final, no ha estat un llibre silent i sever, sinó la lluentor i la cridòria d'internet que m'ha permés trobar l'autor: Gottfried Honegger que és precisament l'autor de l'obra.

Però em queda el dubte.

Published with Blogger-droid v1.6.8

La lluna, la pruna

La darrera lluna plena d'hivern. Al perigeu, una mica abans de fer el ple, rodona, brillant. Orgullosa.

Una feliç coincidència que feia gairebé 20 anys que no es donava.

Des de la Barceloneta.

Published with Blogger-droid v1.6.7

Paisatge interior revelat per la ciència, paisatge exterior revelat per l'art

Suggerent comparació entre Klimt i els osteoclastes.

Wikileaks. No per sabut menys sorprenent.

Pillat al Tweeter: We elect Governments not to dictate our freedoms, but to support our liberty. They serve us, we do not serve them.

Published with Blogger-droid v1.6.5

Arqueologia o 400 anys de Telescopi

De sobte una gran explosió. Un devessall de partícules inicien el seu viatge desbocat en totes direccions a l’esfereïdora velocitat de la llum. Unes quantes, segueixen una direcció determinada no pas volgudament: les lleis de la isotropia de l’espai i del temps que encara no tenen qui pensar-les ni molt menys qui escriure-les, han de ser respectades.

Quan no han fet ni la meitat del seu viatge, lluny davant seu, un núvol de gas comença a col·lapsar i encen al seu centre una reacció de fusió nuclear. El núvol evoluciona, neix un estel i al seu voltant s’agrumolla la pols i el gas que resta en cossos que queden girant al voltant del nou estel.

Els viatgers han fet ja pràcticament el 75% del viatge quan en un d’aquells grumolls, en un planeta que encara no te nom, unes molècules troben la propietat de replicar-se, i d’agregar-se dins d’immensos bassals d’aigua formant éssers més complexos que es van diferenciant del seu entorn. No massa més tard aquell ésser de matèria autoreplicant, surt de l’aigua, s’aixeca sobre les potes del seu darrera i comença a mirar al cel.

I aprèn a comptar, i desplega activitats inútils per a la seva supervivència: pinta bous a les parets, codifica i decodifica informació en forma d’ones de so i de llum per a relacionar-se amb el seu entorn i amb els seus semblants i per a resar a deus misteriosos. I es posa nom: Home, i posa nom a la Terra i al Sol i en descriu la dansa que fan, una al voltant de l’altre i inventa el telescopi perquè entén que ha de preparar-se per un gran encontre. No ho sap, però ha d’esperar un missatge d’uns viatgers que encara no tenen nom. No trigaran a arribar, en aquell moment es troben només a 1000000000000000 km de la Terra.

400 anys més tard, els fotons, aquest és el nom escollit, acaben el seu viatge de pràcticament 14000 milions d’anys després d'aquella explosió inicial d'un estel moribund. Topen amb un sensor, un grumoll de matèria, convenientment manipulada perque esdevingui una eina sofisticada i precisa per a decodificar el missatge que porten.

La seva desaparició dona sentit a la seva existència, a la de l'estel que va originar-los i a la història que han recorregut. I això passa just en el precís moment de la història còsmica en que aquell agregat de matèria autoreplicant i relacional que desplega activitats inútils per a la seva supervivència, ha arribat al grau de complexitat necessari per a capturar el missatge trobar-ne sentit i explicar-ho, i així intentar d'explicar-se a si mateix.

Qué se n'haurà fet dels altres viatgers? quins missatges hauran portat o portaran? a qui?

(El satèl·lit Swift de la NASA ha detectat una explosió de raig gamma anomenada GRB 090423 a la fotografia, a la distància més gran mai no observada, això vol dir que es va produir quan l'univers tenia un 5% de l'edat actual)

Pulvus eris....

S'anomenen WR 25 i Tr16-244 els dos estels més brillants del centre de la meitat inferior de la foto obtinguda pel telescopi espacial Hubble. Des de la Terra es veuen com un de sol. Però l'ull electrònic del Hubble ha estat capaç de desentrallar-ne l'estructura més fina. Ara sabem que són dos immensos monstres de gas molt calent que, precisament per la seva gran massa (de l'ordre de 50 vegades la del nostre Sol), emeten molta energia amb efectes fatals: fan més curt el seu cicle de vida. Però no debades. La radiació emesa empeny la pols de la nebulosa que els envolta i per aquest impuls i amb el subtil però constant efecte de la gravetat, precipitarà en grumolls, llavors de nous estels. I així el cicle continuarà.

Estels que sembren l'espai mentre evolucionen. Estels origen d'estels. Un cicle vital, tota una metàfora de la vida mateixa.

Quan he vist la foto, de sobte he tingut la impressió que ja l'havia vista. Com una obra d'art, un gran fresc, aquest degradat de colors en sentit ascendent... la paleta de blaus freds que contrasten amb els tons càlids que suggereixen l'energia creadora, la brillantor gairebé feridora dels estels que moren mentre viuen i la terbolesa profunda i misteriosa del gris fosc a la part baixa. I el tema: la vida i la mort. Talment com l'immens fresc de la Capella Sixtina del genial Miquel Angel, precisament el Judici Final.

Pols d'estels

Qué te el cel de nit, que tant ens atrau? Carl Sagan diu que som pols d'estels i que, en aixecar la vista cap al cel nocturn, no fem res més que mirar cap als nostres orígens. Els paleobiòlegs parlen de la importància dels llamps en la química del precursors biòtics en una Terra jove i de la possibilitat que els cometes "sembresin" el planeta amb llavors mol·leculars.

I nosaltres, màxima expressió de sofisticació biològica tanquem el cercle. Recreem el foc i la llum precursors de vida, amb uns focs artificials que semblen volen competir amb la serenor del cometa i amb l'espontaneïtat del llamp.

I ens fascina.

Imatge des Perth el gener de 2007. Hi veus el cometa? és el Gran Cometa del 2007

Aquest univers és insensat...

diu en Lawrence Krauss, astrònom i cosmòleg avui a La Vanguardia. Però en destaco la rotunda frase següent:

"¿Dios? No uso este concepto"