Ens ho haurem de fer mirar

Pillat al Twitter:


Learning technologies should be designed to increase, not to reduce, personal contact between students and teachers.

De Graham Stanley 

Fa temps que hi dono voltes. En una escola on les tecnologies de la informació cada vegada van ocupant els espais de relació tradicional (mestre-alumne, alumne-alumne) potser haurà de prendre més importància l'educació en la relació (en l'alteraritat que deia algú). Em sento una mica perplex en adonar-me'n: de fet l'escola també havia de ser això, un espai d'educació en el civisme i en la ciutadania i no només on assolir coneixements. Ja no ho és?

No ens queixem els mestres si, en lògca conseqüència, els bruixots agosarats de la modernor pontifiquen sobre l'escola del futur sense totxanes i ciment i fetes només de bits.

Arqueologia o 400 anys de Telescopi

De sobte una gran explosió. Un devessall de partícules inicien el seu viatge desbocat en totes direccions a l’esfereïdora velocitat de la llum. Unes quantes, segueixen una direcció determinada no pas volgudament: les lleis de la isotropia de l’espai i del temps que encara no tenen qui pensar-les ni molt menys qui escriure-les, han de ser respectades.

Quan no han fet ni la meitat del seu viatge, lluny davant seu, un núvol de gas comença a col·lapsar i encen al seu centre una reacció de fusió nuclear. El núvol evoluciona, neix un estel i al seu voltant s’agrumolla la pols i el gas que resta en cossos que queden girant al voltant del nou estel.

Els viatgers han fet ja pràcticament el 75% del viatge quan en un d’aquells grumolls, en un planeta que encara no te nom, unes molècules troben la propietat de replicar-se, i d’agregar-se dins d’immensos bassals d’aigua formant éssers més complexos que es van diferenciant del seu entorn. No massa més tard aquell ésser de matèria autoreplicant, surt de l’aigua, s’aixeca sobre les potes del seu darrera i comença a mirar al cel.

I aprèn a comptar, i desplega activitats inútils per a la seva supervivència: pinta bous a les parets, codifica i decodifica informació en forma d’ones de so i de llum per a relacionar-se amb el seu entorn i amb els seus semblants i per a resar a deus misteriosos. I es posa nom: Home, i posa nom a la Terra i al Sol i en descriu la dansa que fan, una al voltant de l’altre i inventa el telescopi perquè entén que ha de preparar-se per un gran encontre. No ho sap, però ha d’esperar un missatge d’uns viatgers que encara no tenen nom. No trigaran a arribar, en aquell moment es troben només a 1000000000000000 km de la Terra.

400 anys més tard, els fotons, aquest és el nom escollit, acaben el seu viatge de pràcticament 14000 milions d’anys després d'aquella explosió inicial d'un estel moribund. Topen amb un sensor, un grumoll de matèria, convenientment manipulada perque esdevingui una eina sofisticada i precisa per a decodificar el missatge que porten.

La seva desaparició dona sentit a la seva existència, a la de l'estel que va originar-los i a la història que han recorregut. I això passa just en el precís moment de la història còsmica en que aquell agregat de matèria autoreplicant i relacional que desplega activitats inútils per a la seva supervivència, ha arribat al grau de complexitat necessari per a capturar el missatge trobar-ne sentit i explicar-ho, i així intentar d'explicar-se a si mateix.

Qué se n'haurà fet dels altres viatgers? quins missatges hauran portat o portaran? a qui?

(El satèl·lit Swift de la NASA ha detectat una explosió de raig gamma anomenada GRB 090423 a la fotografia, a la distància més gran mai no observada, això vol dir que es va produir quan l'univers tenia un 5% de l'edat actual)

Pulvus eris....

S'anomenen WR 25 i Tr16-244 els dos estels més brillants del centre de la meitat inferior de la foto obtinguda pel telescopi espacial Hubble. Des de la Terra es veuen com un de sol. Però l'ull electrònic del Hubble ha estat capaç de desentrallar-ne l'estructura més fina. Ara sabem que són dos immensos monstres de gas molt calent que, precisament per la seva gran massa (de l'ordre de 50 vegades la del nostre Sol), emeten molta energia amb efectes fatals: fan més curt el seu cicle de vida. Però no debades. La radiació emesa empeny la pols de la nebulosa que els envolta i per aquest impuls i amb el subtil però constant efecte de la gravetat, precipitarà en grumolls, llavors de nous estels. I així el cicle continuarà.

Estels que sembren l'espai mentre evolucionen. Estels origen d'estels. Un cicle vital, tota una metàfora de la vida mateixa.

Quan he vist la foto, de sobte he tingut la impressió que ja l'havia vista. Com una obra d'art, un gran fresc, aquest degradat de colors en sentit ascendent... la paleta de blaus freds que contrasten amb els tons càlids que suggereixen l'energia creadora, la brillantor gairebé feridora dels estels que moren mentre viuen i la terbolesa profunda i misteriosa del gris fosc a la part baixa. I el tema: la vida i la mort. Talment com l'immens fresc de la Capella Sixtina del genial Miquel Angel, precisament el Judici Final.

Sòlid o líquid

A vegades sembla que les coses són clares, i els límits i classificacions estables i ben definits. Això dóna solidesa i seguretat a la ciència. Sòlid o líquid, prou clar com l'aigua líquida i la roca sòlida. O potser no tant. En un rellotge de sorra, la sorra sembla fluir talment com un líquid. És un sòlid que es comporta com un líquid o, en tant que material amb propietats fluides, seria millor dir que és un líquid que es pot comportar com un sòlid?

A veure qué et sembla aquest altre material, els líquids no newtonians. El video, una mica original, és una aportació del Dr. Renau, antic alumne de l'Escola.



Bé aquí en tens una versió una mica més seriosa.



Per cert, veient el vídeo de l'Hormiguero, se m'acut una qüestió: això és divulgació científica? Són útils aquests espectacles per a divulgar la ciència? o per a fer-la més atractiva? O no és més que una frivolització que no porta enlloc?

Parla en Feynman.... callem la resta

Poesia de la física, física de la poesia, el físic poeta se n'estranyaba un col.lega i bon amic en un post anterior. I la ciència i les humanitats excloents o complementaries l'etern debat. En Richard P. Feynman Nobel de física ens descriu la bellesa d'una flor en un episodi de la sèrie Nova de la BBC al 1981. A veure qué et sembla..



Val la pena conèixer aquest personatge una mica freaky a la manera actual; més avall en cito alguns llibres. Els tres primers altament recomanables: un poti-poti d'autobiografia i assaig, il·lustratius de moments històrics de la física que va tenir la sort de viure i de protagonitzar en Feynman. Crec que els pots trobar a Alianza Editorial i també a Crítica a l'excel.lent col.lecció de divulgació científica Drakontos.

És interessant de trobar-hi les reflexions i els records de qui va participar activament al projecte Manhattan que va produir la primera bomba nuclear i del funcionament de la NASA i de tota l'administració científica als EUA quan va formar part de la comissió que va determinar les causes de la catastrofe del transbordador espacial Challenger, per cert, va ser ell qui en va descobrir la causa fonamental. En resum, el panorama de la gran ciència actual vist ironia i frescura.

- ¿Está Ud. de broma, Sr. Feynman?
-¿Qué te importa lo que piensen los demás?
- El placer de descubrir
- Siete Piezas Fáciles
- El carácter de la ley Física